Comentaris
A les Festes de Pascua de 1973
es va marcar un abans i un després en la història de les carrosses.
Aquell any, contra tot pronòstic guanyà una carrossa que representava
a l'UN-DOS-TRES. Alli estaven les secretaries, Don Cicuta (Grabriel
Pedrós) i tots els personatges al voltant d'aquell programa de
TVE. S'imposà la gràcia front a la serietat d'altres carrosses més
ben fetes. Aquell any també es va fer la festa com calia, doncs havien
passat uns anys on els festers eren de "rebot", es a dir, no eixien
desde primer hora. Recorde que el premi era de 3000 pessetes, tot
un record! Des d'allà cap ací les cavalcades han canviat molt (no
aixi com el règim de menjades d'eixe dia, es el dia que menys menja
la gent). Abans les carrosses eren una part de bona voluntat i una altra
part (la més gran) d'art. No teniem els mitjos d'avui. Un carro i
una aca no pot ser mai igual que un camió o un tractor i ultimament,
les plataformes de les màquines de l'arròs. Tampoc els ingredients
bàsics eren els mateixos. Abans tot s'arreglava amb pasta de farina,
paperets, llençols i cobertors. Ara comptem amb el cartró que les
savies mans dels marenyeros donen forma, paper de seda de cada vegada
amb més colorit, fustes i cola d'empaperar, tot açò amb una gran dosi
d'imaginaciò per al tema. El tema es del més variat. No hi ha res
que els faja por. Per les mans dels nostres artistes han passat civilitzacions
com: Egipte, India, Xina, Roma, Japó l'Oest Americà i el Segle XXI.
Històries i contes com: Heidi(inigualable la senyoreta Rottenmeyer),
La Ventafocs i Alícia al païs de les meravelles. Carrosses amb cert
missatge com l'imperialisme ianqui (mai he vist a PIN tan mudat com
representant a Reagan), Volem Telèfons, Rumasa, Bunker Barraquetes
(inoblidable la fallera amb bigot). També estampes tan boniques com
l'Hivern, la Cigonya, Sorolla i la Mar, l'Albufera, les Abelles, Pirates,
Torres de Serrans. Mitjans de comunicació: Helicòpter, Cotxes, Trens,
Embarcacions, la Gua-Gua. Tots estos temes han estat magnificament
realitzats pels marenyeros. Qui es qui? A partir de l'any 73 tot es
va trastocar un poc. Els menuts, tocats per l'èxit no deixaren mai
de fer carrosses, guanyant premis i el respecte del majors. De la
quadrilla inicial eixiren dues carrosses lany segent. L'ànim era
copar els premis. Eixa dualitat es va mantindre al llarg dels anys.
No s'ajuntaren mai més per fer carrosses. Per una banda estaven Fran,
Carlos, Pedro, Mariano, el Carbonero..., de l'altra estaven els germans
Caplliure, Mahiques, Ortí (mai ningú ha apegat els paperets com ell)...
Existia un "pique" entre les dues quadriles, un any uns s'alçaven
amb el primer premi, altre any amb el segon. Més tard, a les quadrilles
s'incorporà la dona. D'eixa incorporació ha eixit algun que altre
matrimoni. Les dones, de vegades soles, de vegades en companyia, han
fet carrosses molt boniques. Però és en les últimes cavalcades quan
irrumpeixen amb força. Les Menines, Egipte i l'Infern, són una prova
del que estic dient. La familia Sanjaime i del Valle mantenien viva
la tradició ensenyant als fills i nets aquesta manifestació artística.
La cigonya, l'Hivern, els Bous de Sorolla i les Torres dels Serrans
marquen un saber fer. No puc oblidar-me de la tasca en solitari de
Fran, més lluidora si cap en companyia. L'Elefant va ser la perfecció.
Apart d'aquestes consideracions, el millor de la carrossa es quan
dos o tres mesos abans està fent-se. Uns treballen més, altres menys,
però es una cosa feta en equip i compta el resultat. D'eixos mesos,
quan més es treballa són els últims quinze dies. Quantes vegades hem
berenat la mona apegant paperets? En el moment de la carcassa, quan
vas arribant a la cooperativa, tu et creus que eres el millor, que
la teua carrossa es la més ben feta, i be allò... Mires, admires i
no vols, però tens que reconeixer que hi ha de millors. I ve allò...
Allò ve quan fas un sondeig entre la gent i et diuen que la millor
és la teua, i tots els que t'han dit així estan rodejant una altra
i no tens a ningú mirant. Però et compensa, vas desafiant a tots,
des de la teua posició per dalt de tot, riguente en companyia de
qui es riu, tancant l'ull amb complicitat. Es algo que no es pot explicar.
Hi ha que pujar a una carrossa. Les Pasqües més tristes que jo he
passat han sigut en les que he vist la cavalcada desde baix, com la
gent d'apeu. Notes que et falta alguna cosa. Veus la faena que fan
els xiquets i penses, "que llàstima si m'ho hagueren dit a mi o als
majors. La mateixa faena lluiria més". Ara aprofite aquestes linies
per donar-los les gràcies a tots aquells components de la carrossa
inicial del UN-DOS-TRES. Gràcies per haver-me deixat ensenyar-vos
a apegar paperets. Es un poc tard. Kiko (Vicent) ja no està. Possiblement
he oblidat algo. Ara mire arrere i hem done compte que ells m'ensenyaren
més a mi.
Arturo Part